JAM SESSION EL 8 DE JULIOL A LES 18.00

Gadjo Dilo

DELARTIUM - Performance de San Juan

En estos videos podreis ver la performance Delartium, realizada por Jesús Rodríguez y Liza, el 23 de Junio, en Mollet del Valles (Barcelona). Dentro de los eventos organizados por La Bombeta, para la noche de San Juan. La propuesta trabaja sobre el delirio del artista, la creación contra la destrucción en el proceso de la obra.

(grabaciones a cargo de Alex Anfruns)

COM VOLS PASSAR SANT JOAN?!

(fer click amb el mouse al dibuix per ampliar cartell)

Com sempre la millor nit de Sant Joan.....amb la nostra companyia!!!

Sístoles y Diástoles

Con la salida a la venta del nuevo disco de Richard Loza, Oriol Pujol y Rubén Abril, conocidos por todos nosotros, he querido republicar en este espacio un escrito que escribí después del primer concierto que yo ví hace cosa de un año...

POR UN INSTANTE, EL CENTRO DEL MUNDO

De camino a la Gallineta, iba pensando lo bien que me lo pasaría escuchando la linda voz de mi compañero y amigo Richard, músico y poeta, pero también luchador ahora que le conozco un poco más. Tardan en llegar, los músicos cenamos despacio -me comento- y les doy un gramo de confianza. Arranco una silla del suelo resbaladizo, comprobado físicamente por una amiga y la ubico debajo de mi culo a una distancia prudencial del aparato de sonido. Luego me daría cuenta que no era prudencia sino desconocimiento de lo que esa noche se filtraría por los altavoces. Por fin, llegan los maestros, término que él siempre atribuye a los buenos músicos. Tranquilamente, Richard apaga su cigarrillo de liar y comenta lo inesperado al público expectante: un gran avance cultural de lo que la chica de gesto sorpresa se encontraría en su viaje a la patria de nuestro compañero, Nicaragua. No son palabras acompañadas de instrumentación, sino una transmisión de energía hacia los oyentes absortos que muchos músicos y poetas quisieran disponer. Esa es la generosidad de Richard, al querer compartir esto con nosotros: un paseo por su América Latina, de luchas y guerrillas, de ideas y personas y de recuerdo y esperanza. Canciones dedicadas a la lucha sandinista, a la revolución cubana y al combate por la libertad que aun continúa en la América Latina y que parece más posible cada día. Como repite en el estribillo de uno de sus temas: “Mayor basura no hay: American way of life”. La lucha contra un imperio capaz de asesinar al pueblo que hoy en este pequeño pero fastuoso escenario de talento musical se defiende y reivindica. Ojos que brillan al creer en lo que se dice, y mis brazos, piernas y todo yo empiezan a temblar en la silla que parece no me aguantará. La expresión, la emotividad y ese exacerbado sentimiento de sentir la música hasta el fondo del alma recorre el cuerpo de cada uno de nosotros, produciéndonos escalofríos indescriptibles al entendimiento humano. Entra en el juego, mi gran amigo Oriol, que acaba de llenar estos acordes inesperables y sorprendentes, con cambios rítmicos y recursos armónicos dignos de Latinoamérica y doy gracias a Dios por concederme el don de tener orejas. Un ya no desconocido Rubén marca el toque occidental, con la introducción de la fusión electrónica de su guitarra en improvisaciones de gran calidad técnica generando euforia colectiva.
Pero aquí no acaba la cosa, Richard continúa un concierto de casi dos horas, y no es solo su interpretación excelente, con una emotividad que, sinceramente, a mi siempre me recordó a la de Silvio Rodríguez sino también la puesta en marcha de su composición tradicional de cantautor latino, sabiendo aplicar unos precisos toques modernos marcados por el piano y la guitarra eléctrica.
Los temblores pasan a quietud y la impresión a sonrisa. Yo esperaba que fuera un buen concierto, pero no me imaginaba que sería uno de los mejores a los que haya asistido, quizás por encima de otros de grandes figuras de la música que, además, me dejaron el bolsillo lleno de aire. Y de quietud a vivacidad y a dar palmas, que las escuche el Imperio, que no nos echamos atrás; si todos damos palmas serán ellos quienes empezarán a tener miedo, dice Richard.
Y vuelta al percibir energía, magnífico. Como un amigo suyo decía: La Tierra es redonda, por lo que cualquier lugar de ella puede ser el centro del Mundo. Hagamos que esta noche sea este lugar el centro del mundo.Una noche que dudo dejaré de recordar como una amalgama de música, filosofía, lucha, amor y sobretodo, amistad.

(SE PUEDE ADQUIRIR EL CD A UN PRECIO DE 10 EUROS)

Redisseny

Ei gent, he redissenyat la web en un to no tan "rosa". Si no us agrada sempre es pot canviar, és qüestió de gustos. I s teniu algun suggeriment sempre podeu posar un comentari en aquesta entrada. Saludos cósmicos!!!

CINEMA A LA BOMBETA

Premios: Palma de Oro Mejor Director Festival Cannes 2004, Festival de Sevilla Gala de Apertura. Sitio oficial de la película: www.pyramidefilms.com/exils
Exils es una "road movie" con fondo musical. La búsqueda de las raíces a través de la ruta que separa Francia de Argelia, esa misma ruta que deciden recorrer Zano (Roman Duris - Casa de Locos, Arsène Lupin -) y Naïma (Lubna Azabal - 25º en Invierno, Lejos -) para desandar el camino que hicieron sus padres tiempo atrás buscando una vida mejor
La película, ambientada en aires flamencos y toques techno, explora los sentimientos de los hijos de los inmigrantes, su adaptación a un ambiente que en principio no les pertenece y la curiosidad perm tlif (Argelia, 1948) retoma temas ya abordados en su filmografía (Les Princes, 1982 o Gadjp Dilo, 1997) para brindar una mirada al pasado teñida de presente. quan el sud és a les entranyes
Deixeu-vos de tertúlies absurdes sobre les cagades del guió mediocre de Batman, de les eternes i cícliques converses sobre si Star Wars continua o no (per favor que tanquin Georges Lucas a casa seva)... En fi, jo em pregunto, per què ningú parla d'una pel·lícula de debò, de cinema de veritat, i no de gran espectacle. Perquè sembla que ningú sàpiga qui és en Tony Gatlif, i la seva darrera i encertada cinta: EXILS.
Si teniu la suficient curiositat com per empendre el curt viatge de casa als Verdi, segurament podreu compartir dues de les poques hores autèntiques de debò que es poden veure actualment a la cartellera, i de passada, potser descubrireu aquest home interessantíssim, obsessionat per les seves arrels gitanes, els seus orígens de nòmada a perpetuitat, i l'afany de mostrar una manera de viure gairebé tant lliure com impossible.
Ell és el director d'aquest Exils que l'any passat va guanyar la Palma d'Or, precisament per a la seva proposta escènica, i la seva manera ben peculiar de veure i filmar la vida. És en Tony Gatlif (o en Michel Dahmani de nom real) que va néixer a Argelia l'any 1948, i que com molta gent va haver de marxar d'aquest país als anys 60, per convertir-se en un rodamon i un delinqüent a la mateixa ciutat de Paris que després de la revolució universitària, i a primers dels anys 70 va aconseguir refer la seva existència a través d'un curs d'art dramàtic, i de la primera oportunitat que li van brindar al pujar a l'escenari del Teatre Nacional de París.
Des de l'any 1975, quan va fer el seu primer film (La tête en ruine) que, per cert, mai no es va arribar a estrenar a França, Tony Gatlif ha fet 14 llargmetratges. Ningú que hagi seguit una mica la trajectòria del director, podrà oblidar l'extraordinària habilitat de Gatlif per tocar el gènere musical (que malauradament cada vegada està més mal tractat a la pantalla, com fa uns dies vam comprovar a la cinta-pastitxe-musical 20 centímetros), que sempre ha anat lligat a les seves pel·lícules, molt especialment des que va fer Latcho Drom (1992), un veritable homenatge a la música gitana, jo diria de capsalera. Però el cinema de Gatlif té sobretot una qualitat fascinant que des d'aquells Tarantos de Rovira-Beleta ningú ha sabut donar a aquestes històries de la comunitat gitana. I això no és res més que una veracitat intrínseca, una honestitat a l'hora de mirar i de mirar-se dins un mateix. És la carnalitat que respiren films com El Extranjero Loco (Gadjo Dilo), el naturalisme manipulat, és clar, que ens va enganyar a Vengo, i torno a insistir en la musicalitat de les seves propostes, com a l'anterior Swing, tribut al gitano francès per excel·lència, Django Reinhardt.
I és que com diu el personatge d'en Zano (l'actor Romain Duris, per cert, un dels pocs que encara avui es capaç d'enamorar la càmara amb la mirada salvatge de qualsevol d'aquelles antigues bèsties cinematogràfiques), que vindria a ser una mena d'alter-ego del director: "La música és la meva religió".
Evidentment, amb una declaració de principis com aquesta, no es pot esperar una altra cosa que no sigui, o bé que et prenguin el pèl, o bé que et sedueixin durant els 105 minuts que dura la pel·lícula. I això és el que ens ha passat. Irredimiblement hem caigut en la temptació d'en Tony Gatlif, que igual com ens va seguir a l'apassionada banda sonora de El Extranjero Loco, ha tornat a aconseguir-ho, jo diria però que arribant fins i tot a quotes més altes d'èxtasi, si cal.
I és que pels que no coneixeu les armes de l'autor d'Exils, heu de saber també que Gatlif és alhora el creador d'aquesta banda sonora, simplement excel·lent, si és que la música –sigui de l'origen que sigui- es capaç de fer-vos moure tantes emocions com a un servidor. Igual com a les seves pel·lícules, els soundtracks de Gatlif estan plens d'emocions, i en aquest cas, el viatge iniciàtic de París a Argelia, passant per Sevilla, és francament intens.
La recerca dels orígens de la parella protagonista, que decideix deixar París per trobar algunes respostes al fet que els pares d'en Zano abandonessin Alger, i assolir així els referents del passat que li permetran viure millor o més en pau el present, ens duu també a una investigació musical, que sembla espontània, que apareix a la pantalla amb la sorpresa del descobriment del propi viatger, i que va des del so urbà de la gran ciutat, a les arrells més folclòriques del flamenc, per acabar al nivell més profund d'un sincer ritual sufi que posa els pèls de punta durant un quart d'hora.
D'aquesta manera, podem començar el viatge musical amb les dues peces més electròniques, o més artificioses, cantades per cert per la Rona Hartner (l'actriu de El Extranjero Loco ). Els temes "Ce qui nos quiten", "Manifeste" i "Un Dos Tres Nada Más" amb els que a poc a poc deixem enrera el caos de la civilització més contemporània per submergir-nos en la tradició, i les arrels del flamenc, que ens ofereixen les interpretacions d'Horacio Silva Pisa, i la Macanita, potser de les més racials que he escoltat en els darrers temps, la "Buleria" que balla el Farruquito a la famosa Carboneria del barri de les Tres Mil Viviendas, i el lament que ha pres el títol de la pel·lícula, i que ha musicat la darrera escena del cementiri, per regalar-nos una de les imatges més poètiques i que més m'han emocionat d'enguany (i on es demostra que la música és la veritable religió del director).
Horacio Silva Pisa també interpreta la buleria "Noir et Blanc" en aquest cas acompanyat pel seu nebot José Perez Silva, la Pilar Jiménez Santiago i la Susana Vizarraga Borja, que de la mateixa manera que la cançó "Algeria" que acosta els protagonistes via Ferry fins el continent africà, tenen totes dues un tarannà hipnòtic que donen al film i al viatge una qualitat èpica.
I és que en els viatges de recerca d'un mateix la música és la clau. La música t'acompanya, et parla, et busca, et fa canviar la ruta, t'atura, t'engega, et crida, o t'emociona fins buidar el cor de llàgrimes com Gatlif aconsegueix en l'excel·lent seqüència del "Trance" que interpreten Sghir Abdeslam i Mohamed Bachara , perquè el personatge de la Naïma (l'actriu Lubna Azabal) deixi descansar els esperits que la persegueixen, i deixi de sentir, com diu ella, que és: "una extrangera allà on va".
La veritat és que Exils una experiència, sigui musical o cinematogràfica, que no podeu deixar córrer. Tony Gatlif no és només un estudiós de la cultura gitana. Gatlif és un veritable filòsof de la vida de qui podem aprendre molt. I és que en aquesta època del bus aeri, dels viatges barats, i de moviments humans en massa, un continua pensant que viatjar no és mai igual per a tothom, i que el veritable trajecte es fa a l'interior, com dic en el títol d'aquest comentari, buscant el sud en les entranyes.

La consciència ens porta la sensibilitat. Neix una necessitat que genera voluntat i aquesta construeix realitat: La Bombeta, un espai obert que acull la cultura en totes les seves formes i que creu en l'art com a mitjà d'expressió i comunicaió.

Festa de Presentació de La Bombeta

el logo de La Bombeta